Avui us proposem 2 tipus d’anuncis ben diferents. D’una part un anunci a favor d’un candidat que es ven ell mateix, com és el del candidat republicà Ron Johnson que s’enfrontava al Senador Feingold a Wisconsin.
De l’altra un anunci de campanya negativa. En la cursa del Senat a Califòrnia, s’enfrontaven
Qui creieu que va guanyar en cada cas?
La votació sobre la resolució 1973 ha aprovat, amb els vots a favor de deu dels seus membres, cinc abstencions, entre les quals hi ha les de Rússia, la Xina i Alemanya i cap en contra, la resolució que obre la porta a l'aplicació d'una zona d'exclusió aèria sobre Líbia. Els Estats Units finalment han votat a favor de la mesura promoguda per França, el Regne Unit i el Líban. A més, la resolució proposa la congelació dels actius de la petroliera estatal i del banc central pels seus vincles amb el règim de Moammar al-Gaddafi"Jo, l’Emperador, després de reflexionar profundament sobre la situació mundial i l'estat actual de l’imperi Japonès, he decidit adoptar com a solució a aquesta situació el recurs a una mesura extraordinària. Amb la intenció de comunicar-vos-la em dirigeixo a vosaltres, els meus bons i lleials súbdits.
He ordenat al Govern de l’imperi que comuniqui als països dels EUA., Gran Bretanya, Xina i Rússia l’acceptació de la seva Declaració Conjunta.
Ara bé, aconseguir la pau i el benestar dels súbdits japonesos i gaudir de la mútua prosperitat i felicitat amb totes les nacions ha estat la solemne obligació que em van llegar, com a model a seguir, els avantpassats imperials i de la qual no he pretès apartar , portant-la sempre present en el meu cor.
Per tant, encara que al principi es declarés la guerra als dos països dels EUA i Gran Bretanya, la veritable raó va ser el sincer desig d’assegurar la autoconservació de l’imperi i la seguretat de l'Àsia Oriental, sense ser en cap cas la meva intenció, el interferir en la sobirania d’altres nacions ni la invasió expansiva d’altres territoris.
No obstant això, la guerra ja té quatre anys de durada. I tot i que els generals i soldats de l’exèrcit de terra i marina han lluitat en cada lloc valentament, els funcionaris han treballat en els seus llocs fent tots els esforços possibles i tots els habitants han servit amb devota dedicació, posant com estava a les seves mans , la trajectòria de la guerra no ha evolucionat necessàriament en benefici del Japó i la situació internacional tampoc ens ha estat avantatjosa. A més, l’enemic ha llançat una nova i cruel bomba, que ha matat a molts ciutadans innocents i la capacitat de perjudici és realment incalculable. Per això, si continuem aquesta situació la guerra al final no només suposarà l’aniquilació de la nació japonesa sinó també , la destrucció total de la pròpia civilització humana. I si això fos així, com podria protegir als meus súbdits, els meus fills, i com podria demanar el perdó davant els sagrats esperits dels meus avantpassats imperials. Aquesta és la raó per la que he fet al govern de l'Imperi acceptar
Em sento obligat a expressar el meu més profund sentiment de pesar amb les nacions aliades que han col·laborat permanentment juntament amb l'Imperi Japonès per a l’emancipació d'Àsia Oriental. Així mateix, pensar en aquells dels meus súbdits que han mort en el camp de batalla, així com en aquells que van donar la seva vida ocupant els seus llocs de treball, complint amb el seu deure, o aquells que van ser víctimes d’una mort desafortunada i en les seves famílies destrossades és un patiment present en el meu cor nit i dia. De la mateixa manera, el benestar dels ferits i de les víctimes de la guerra, d’aquells que han perdut les seves llars i els seus mitjans de vida constitueix l’objecte de la meva més profunda preocupació.
Sóc conscient que els sacrificis i sofriments que haurà de suportar l'Imperi a partir d’ara són, sens dubte, d’una magnitud indescriptible. I comprenc bé el sentiment de mortificació de tots vosaltres, els meus súbdits. No obstant això, d’acord amb els dictats del temps i la destinació vull, encara suportant el insuportable i patint el insofrible, obrir un camí cap a la pau duradora per a totes les generacions futures.
Confirmo la vostra lleialtat en defensar l’estructura de l'Imperi i em sento unit a vosaltres, els meus bons i lleials súbdits. Per això, us exigeixo que eviteu qualsevol explosió d’emocions que puguin desencadenar complicacions innecessàries, o enfrontaments que poguessin desunir-nos, causant desordre i conduint-vos per un camí equivocat que faria al món perdre la confiança en vosaltres.
Continueu endavant com una sola família, de generació en generació, confiant fermament en la immortalitat del Japó diví, conscients del pes de les responsabilitats i del llarg camí que us queda per davant. Dediqueu tots els vostres esforços per a la construcció del futur. Mantingueu fidels a una ferma moral, assegurances del vostre propòsit, i treballeu dur aprofitant al màxim les vostres virtuts sense retarda de la línia de progrés del món.
Poseu en pràctica, segons el que he dit, la meva voluntat.”
Una de les promeses electorals de CiU a les darreres eleccions va ser la eliminació del controvertit impost de successions. La setmana passada, el portaveu in pectore del govern de la Generalitat, Duran i Lleida, va anunciar que aquesta supressió serà efectiva abans de 3 setmanes. deixant de banda les opinions d’uns i altres partits de l’arc parlamentari, caldria que ens fèssim 2 preguntes:
1 - Qui paga actualment aquest impost?
Segons les dades de la mateixa Generalitat de Catalunya, el 95,3% del total dels contribuents declaren herències inferiors a 275.000€ i poc més d’un 1% declaren més d’1 milió d’€.
A partir de la reforma aprovada l’any 2010 i que va entrar en vigor el passat 1 de gener, el 94% dels contribuents han quedat fora de l’aplicació de l’impost de successions. El 99% dels cónjuges, el 97% dels fills i nets majors de 21 anys, el 98% dels nets i fills menors de 21 anys i el 61% de la resta d’hereus ja no paguen l’impost.
La mateixa Generalitat posa aquests exemples: Per una herència entre cónjuges d’1 Milió d’€, abans es pagaven 102.000€ i ara es paga 0. Per una herència de 1.300.000€ abans es pagaven 188.000€ i ara s’en paguen 14.500€.
Per una herència entre pares i fills de 750.000€, abans es pagaven 43.000€ i ara es paga 0. Per una herència d’1 Milió d’€ abans es pagaven 102.000€ i ara s’en paguen 10.000€.
2 – És necessària l’eliminació de l’impost?
Doncs tenint en compte que segons els números sols el paguen menys del 6% de la població, sols aquells amb una herència molt quantiosa, i els temps de crisis i retallades que la mateixa generalitat ha de passar i aplicar, no val la pena.
Segons diverses fonts, la recaptació anual d’aquest impost voreja els 400 Milions d’€. Què es pot fer amb 400 Milions d’€? Les opcions són múltiples i si no que ho preguntin a Educació o Sanitat per posar uns exemples.
Cal deixar de banda aquests ingressos sols per fer contents als amics de Duran i Lleida? No ho creiem!
El 1952 no existia cap precedent en l’ús d’anuncis de publicitat a la televisió pel que fa a les eleccions presidencials. 4 anys abans, el governador Dewey havia trobat indigne fer campanya per la TV i en aquell moment de 1952, els principals estratgues de campanya preferien utilitzar espais de 30 minuts per a transmetre discursos de campanya. Eisenhower va ser dels primers a utilitzar anuncis d’entre 20 i 60 segons amb una campanya pionera anomenada “Eisenhower, respostes pels Estats Units”. Estaven convençuts que aquests tipus d’anuncis, inserits abans i desprès dels programes de televisió més populars, arribarien a molta més gent i amb un cost molt més baix que els discursos de mitja hora.
En cadascun dels anuncis de 20 segons, Ike responia la pregunta d’un ciutadà comú. Els ciutadans foren tots grabats mirant cap amunt, com si es dirigissin a un heroi, i Eisenhower responia mitjançant la lectura de llargues cartolines (estil teleprompter). Els anuncis es grabaren per donar la imatge d’un Eisenhower en contacte amb la gent i centrant-se en tres qüestions que semrpe surtien a les enquestes: la Guerra de Corea, la corrupció al govern i l’alt cost de la vida. En un sol dia, es varen grabar 40 anuncis diferents als estudis de Nova York.
La idea fou del publicitari Rosser ReevesChomsky (7/12(1992)
Mitja hora abans de l'hora ja no es podia entrar a la sala d'actes de l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona, i els qui tenien la convicció que, a les conferències, no hi va ningú i que Noam Chomsky tenia una vergonyosa poca premsa entre nosaltres, ens en vam haver de tornar a casa a veure el Milan, en comptes d'assistir a la seva conferència sobre "Creació i cultura a la fi del segle XX".
La notícia, doncs, és de les que compensen tot un trimestre de sòcio-olímpica vulgaritat, de convergent marraneria -és a dir, tossuderia-, de resignació obrera: Noam Chomsky fa el ple en una conferència, i Noam Chomsky resulta més que conegut, resulta realment valorat.
A uns quants, Noam Chomsky ens va salvar la vida durant uns anys fastigosos, els Anys dels Porcs, els anys dels Nous Mandarins: els anys, primers 70 a primers 80, que per tenir dret a dir alguna cosa o bé havies de ser franquista apuntat a la democràcia o marxista apuntat a la mateixa democràcia: aquella mena de democràcia, avui vigent en els textos legals, que ha facilitat les co-digestions, en bella germanor, d'ex-partidaris confessos de la dictadura franquista i d'ex-partidaris convictes de la dictadura comunista -dels que ara ocupen encara, i en bella germanor, els llocs de poder heretats directament de la dictadura per la via, igualment directa, de la democràcia a l'espanyola-. Per entendre'ns: dels qui han seguit el mateix procés que la seva idola, el rei d'Espanya: nomenat hereu del tron, i del Règim, pel dictador sense possibilitat de triar entre monarquia i república; i legalitzat impunement i indirecta per eleccions democràtiques que donaven per suposat un axioma, que allò ja està bé com està: Juan Carlos el Pacificador i la Modèlica Transició.
Ambdós fenòmens, model a seguir, i ho asseguren sense cap sentit del ridícul, per a països comunistes i dictadures tercermundistes en cerca de tercera via.
I d'haver arribat tan amunt, en diuen haver arribat a Europa. Són impermeables, aquests espanyols.
Chomsky va ser, i és, un activista polític a la manera d'Albert Einstein: a 27 anys va saltar a la primera línia dels científics amb la seva "anàlisi transformacional", teoria del llenguatge que va revolucionar els estudis del ram i per extensió els del pensament en general; la revolució del pensament per ell propiciada s'ha comparat amb la dels racionalistes, lliurepensadors i il·lustrats del segle XVIII. Unes teories científiques que han posat a l'abast Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Salvador Oliva, Joan Argente.
En canvi, els seus escrits polítics no ens els ha posat a l'abast ningú: ni El poder nord-americà i els nous mandarins, ni En guerra amb Àsia, ni Desactivant la democràcia. Potser perquè Chomsky, a diferència del que ha estat obligat aquí en aquests anys, no ha estat, no ja ni capellà, sinó ni tan sols seminarista de cap metafísica: ni de dretes ni -i que ens disculpin els d'esquerres per la precisió- de cap metafísica d'esquerres.
No ha estat, Chomsky, un home de miracles, i com que en temps de la guerra del Vietnam no es va creure els nous mandarins, per força tampoc no havia d'agradar als nous mandarins del postfranquisme. Per això no ens l'han posat a l'abast. I si, malgrat aquesta ocultació, les seves conferències d'aquests dies a Barcelona, Girona i Bellaterra han estat un èxit, aleshores és que no tot és perdut, i que tot és per fer, i que hi ha gent disposada a fer-ho.
No ho ha tingut gens fàcil, sens dubte. L’actual president xilè, Sebastián Piñera, que ja porta un any a la presidència, ha hagut de fer front a moltes situacions que l’allunyaven del seu programa de govern, programa que, segurament, descansa en algun calaix del Palau de
Abans de Piñera, i des que va recuperar la seva democràcia el 1990, Xile ha tingut 4 presidents. Cadascun d’ells va aconseguir impregnar una imatge, un segell personal, un posicionament a la ment dels xilens. Aquesta imatge la van construir a través del seu treball polític i d’una comunicació coherent dins la seva obra de govern, sense oblidar, per descomptat, els seus atributs personals. No em detindré en cadascun d’ells però sí parlaré de la imatge de Michelle Bachelet, que és fonamental per a entendre la bicefàlia de l’actual president Piñera.
Michelle Bachelet, filla d’un militar assassinat i torturada durant la dictadura, tenia un relat perfecte. Era una dona que havia patit la duresa de la dictadura en primera persona, que havia viscut a l’exili, que havia estudiat medicina en la seva faceta d’ajudar els ciutadans i que, a més a més, tenia una reconeguda i valorada trajectòria política. Era una dona propera, una dona normal, una política allunyada del concepte tradicional que tenim dels polítics. En definitiva, aquella persona en qui es pot confiar. Durant els seus quatre anys de legislatura Bachelet va tenir clar quin era el seu valor afegit i el va saber explotar. Era propera i empàtica. Un relat perfecte i una comunicació coherent amb aquest relat van fer que, dia a dia, la seva aprovació anés augmentant fins a tal punt que quan va acabar la seva legislatura el 84% dels xilens la valorava positivament. Va ser paradoxal que la presidenta millor avaluada des de l’inici de la democràcia fos qui entregués el poder al centre dreta després que el seu candidat perdés, en la segona volta, contra Piñera. Aquest fet confirma que la imatge no es pot traspassar ni canviar per vots. Bachelet era una líder però una líder diferent, més semblant a una mare que a una presidenta tradicional.
Piñera no és Bachelet. No té la seva història i entre els seus atributs personals no hi figuren ni ser una persona propera ni empàtica. És conegut per la seva exitosa carrera empresarial, que l’han convertit en un dels homes més influents d’Amèrica Llatina. Juntament amb la seva dedicació empresarial, sempre ha estat vinculat a la política, per la qual cosa abans de convertir-se en president el seu nom no passava desapercebut en la ment dels xilens, que el veien com un exitós empresari, eficient però llunyà, intocable per una persona del carrer i amb poques possibilitats de posar-se a la pell dels altres. I és aquí on comença el problema, en aquesta necessitat d’humanitzar-lo i que generi confiança, valor tan necessari en qualsevol polític. En definitiva, es tractava de fer-lo més proper als ciutadans, valor que Bachelet controlava perfectament.
Piñera va complir un any com a president el passat 11 de març i les enquestes reflecteixen que actualment la seva imatge no té gaire bona salut. Els seus nivells d’aprovació han caigut sistemàticament mes a mes, a excepció d’un peak que es va produir amb el rescat dels 33 miners de la mina San José i que el va fer aconseguir un 63% de valoracions positives, fet que no va saber rendibilitzar més enllà del fet en si, segurament perquè, després d’haver convertit una tragèdia en una gesta, reafirmava per sobre de qualsevol altra cosa el valor que els xilens ja atribuïen a la seva persona: l’eficiència.
Durant aquest any de govern ens trobem amb dos Sebastián Piñera a nivell d’imatge, dos que podrien ser complementaris però que, segons indiquen les enquestes, no ho està aconseguint. Aturem-nos en les dues imatges que projecta el president.
Sebastián Piñera, el president eficaç
Sebastián Piñera no és un gran orador, té dificultats per imprimir emocions als seus discursos, té tics facials que dificulten la seva expressivitat per comunicar les seves idees. No obstant això, quan parla, ja sigui als mitjans de comunicació o en discursos, sap mantenir la disciplina del missatge i ho fa amb convenciment, amb seguretat, tot i que sempre amb un llenguatge més aviat tècnic i carregat de cites. Sap col·locar el missatge i els titulars, però no emociona ni il·lusiona. És un president institucional, amb uns moviments corporals rígids, que reflecteix un lideratge eficaç, el d’una persona resolutiva.Sebastián Piñera, el president “proper”
Tot just després d’arribar a
Va ser en aquesta faceta on Piñera va veure l’oportunitat de donar una altra imatge, la imatge que tant se li resistia i que tant desitjava: ser el president proper. I va fer tot el possible per aconseguir-ho.
Amb aquest objectiu en ment, el president xilè va fer grans esforços per parlar de tu a tu amb els ciutadans, per omplir d’emocions les seves intervencions, fent constants referències a Déu en els seus discursos –degut a la gran quantitat de creients que té el país–, i no ha dubtat inclús a emocionar-se davant de les càmeres. No obstant això, les enquestes reflecteixen que queda poc espontani i més aviat autoimposat, cosa que fa encara més evident la seva falta d’empatia. Tothom sap que les emocions que es repeteixen constantment perden credibilitat. En aquest aspecte estic convençuda que menys és més. A tot això podem sumar una sobreexposició, especialment pel que fa al tema dels miners, on la proximitat/empatia està lluny d’aconseguir-se pel sol fet d’estar davant de la càmera nit i dia. És millor tenir menys temps d’exposició, però de millor qualitat. En definitiva, aquesta faceta de “parca roja” li ha restat credibilitat i potser l’ha allunyat encara més de la ciutadania, a diferència dels altres membres de govern, que han aconseguit gestionar aquesta imatge més informal d’una manera més espontània.
Sebastián Piñera va ser escollit pels ciutadans, entre altres coses, per ser una persona eficient, no per ser una persona propera. La proximitat és un valor que s’ha d’anar treballant a poc a poc i segurament en quatre anys no ho aconseguirà. Potser la solució és que continuï reforçant aquell valor pel qual els xilens el van votar, i que es vagi humanitzant i apropant paulatinament als ciutadans al costat de la seva dona, persona que sí és considerada com a propera. Potser la solució passa, en definitiva, per no obsessionar-se en aconseguir una qualitat que, al cap i a la fi, cap altre president a excepció de Bachelet va tenir.
Des de l’independència aconseguida el 1922, els membres del Parlament sempre han estat escollits pel sistema de vot transferible personal. De fet, en dues ocasions, el 1959 i el 1968, els irlandesos van refusar en referèndum canviar aquest sistema pel sistema anglès del ‘first past the post’.
Per si al post de la setmana passada no vareu entendre res de res sobre com es vota a Irlanda, us oferim aquest flash que ho explica molt clarament:
Podeu veure els resultats finals de les eleccions de 2011 aquí. Fins al 2011, Irlanda era l'únic país europeu on sempre havia guanyat el mateix partit (Fianna Fáil - "soldats del destí") i el segon partit sempre havia estat el mateix (Fine Gael - "família dels irlandesos")
Uriel Bertran (1er a l’esquerra): mirada perduda a l’infinit en direcció a una punta de la cambra on sols hi deuen haver les columnes que la volten, passant absolutament del que està passant en aquells moments. Bertran està pensant com ha arribat fins a aquell punt de no retorn i imaginant com pot sortir d’aquell merder sense prendre més mal?
Joan Laporta (1er a la dreta): Ulls tancats, cap abaixat. Dorm? Segurament no, però la posició denota un aire de l’estic liant molt fort i no les tinc totes amb mi, per tant que no se’m vegi gaire. Completament diferent de la posició normal de Laporta de treure pit davant de les adversitats.
Lopez Tena (2on a l’esquerra): L’únic que mira la cambra. Incorporat i amb un somriure mig burleta dirigit a algun membre de més avall de la cambra. A l’estil de: sóc el líder, no tinc que amagar-me de res i que tothom vegi que jo ho controlo tot.
Toni Strubell (2on a la dreta): Mirada interrogant cap al López Tena (el líder), tot arrufant el nas. Pensatiu. Cansat. Com si li estiguès dient amb la mirada: quina merda, jo no volia arribar fins aquí ó estàs segur de que hem de seguir per aquí?
I la resta?
Darrera, a la punta dreta, l’Anna Arquè, acòlita de Laporta, amb mirada mig de fàstic mig de despreci en direcció al duet Tena-Bertran. Segur que algun insult o altre està passant pel cap d’Arquè.
Al mig, l’Iu Forn. És l’únic dels 7 personatges que surten a la foto que està mirant i escoltant a l’orador d’aquells moments. Passa de qualsevol merder que tinguin els de SI, no cal mirar-los, des d'on està ubicat els pot sentir perfectament.
Abans, al 1909, s’havia començat a celebrar una data semblant als Estats Units. El partit socialista d’Amèrica celebrava la data en honor a la vaga de treballadors de 1908 on les dones protestaren per les condicions de treball. La celebració recollia una lluita antiga, ja demandada des de l’antiga grècia (Aristòfanes ho va explicar a la seva obra Lisístrata) fins a la revolució francesa on les dones exigien el sufragi femení.
El dia internacional de la dona va esdevenir un mecanisme per protestar també contra la primera guerra mundial. Com a part del moviment de pau, les dones russes celebraven la diada el darrer diumenge de febrer, mentre que a la resta d’Europa ja es començà a celebrar el 8 de març. El 1917, en el context de la guerra, les dones de Rússia van optar de nou per la protesta i l’anomenada ‘vaga de pa i pau’. Quatre dies desprès, el tsar va abdicar i el govern provisional va concedir el dret de vot a les dones.
Michelle Bachelet, ex-presidenta de Chile, és la directora executiva de l’ONU Women
per al centenari del dia internacional de la dona (missatge oficial).
De vídeos en podem trobar molts a la xarxa, us deixem amb un de la OTAN del 2010, si més no curiós.
Els interessats en la cosa política som amics del xou. Ens agrada el seguiment del dia a dia mediàtic, ens fixem en l'estratègia, la imatge, el discurs, la posada en escena... i ens centrem en les persones visibles: candidats i càrrecs públics.
Sovint ens oblidem que la política està plena de persones anònimes, gent que no llegirem a entrevistes, que no veurem fent talls de veu al TN ni pronunciant discursos públics. Però persones absolutament fonamentals en el desenvolupament de la política com a activitat humana. Aquest post vol ser un homenatge als animals polítics a l'ombra, que molts cops tenen més importància real que algunes cares conegudes.
Fa tres anys van haver-hi eleccions autonòmiques a Galícia. Veníem de quatre anys del bipartit PsdG-BNG i es presentaven ben apassionants. Vaig poder seguir en directe la campanya a través d'un bon amic meu, regidor a Corcubión i candidat a les llistes del Bloque de la Corunya. Volia acompanyar al meu amic Oscar i veure què feia com a coordinador comarcal a la Costa da Morte. Política de a peu: distribució de material i cartelleria, organització d'autobusos per assistir a mitins, explicació de programa persona a persona...
La seua mà dreta al BNG del poble i la comarca era Pepe. Feien una parella curiosa. Oscar, vint-i-vuit anys. Pepe, més de seixanta. La nova cara del partit fent equip amb qui portava quaranta anys de trajectòria, sempre a l'ombra, sempre incansable. Pepe era una persona extremadament afable i simpàtica, i el fet de ser prou baixet li donava un aspecte encara més proper. No explicava 'batalletes', no era d'aquest estil, però si anaves furgant treies anècdotes de militància antifranquista i sindicalisme clandestí, de com el BNG va guanyar l'alcaldia del poble amb la democràcia... i de com quatre dècades després encara tenia les motivacions intactes per dedicar quasi tot el seu temps lliure a la militància política.
S'expressava amb un to contundent sobre què injustes trobava algunes coses, del seu odi als cacics i els especuladors, de la precarietat laboral de la joventut, de la emigració encara present a alguns pobles de la costa gallega, de la poca estima per la llengua i la cultura que demostraven alguns paisans... I en compte de quedar-se de braços creuats observant la realitat que el disgustava actuava per canviar-la, de la forma que ell considerava millor: militant activament al BNG i a la CIG.
I veies com una persona que ja les ha vistes de tots els colors encara tancava a la baixa el preu de l'autobús per anar al mitin comarcal i trucava un a un als militants i simpatitzants per omplir el vehicle. Com anava amunt i avall repartint cartells a comerços i com ho feia tot amb un somriure. Com encara parlava de política amb passió i encomanava vitalitat als altres.
L'actitud de Pepe, de Corcubión, se'm va quedar gravada. Fer tota la feina que pots i fer-la sense cap afany de protagonisme. I, sobretot, fer-ho durant tota la vida. Si això no és ser un autèntic animal polític, ja em direu què és.
I al setè dia.. els irlandesos acabaren de comptar els vots
El passat divendres 25 de març tingueren lloc les eleccions generals al Parlament Irlandès, el Dail. Unes eleccions de canvi profund degut als problemes econòmics que pateix l’illa, que han suposat una derrota espectacular del partit al poder, el Fianna Fáil i l’ascens del seu opositor, el Fine Gael.
Ara bé, el curiós de les eleccions a Irlanda és el seu sistema electoral. No per que sigui molt diferent a la resta, sinó per la dificultat del recompte. Així, les eleccions del passat divendres han tardat 7 dies en poder adjudicar el 166è i darrer escó del parlament irlandès. Siguin Kyne va haver d’aguantar 67 hores de marató de recomptes interminables, va passar dues nits seguides sense dormir al complex de Salthill on es produïa el recompte dels 60.000 vots del comtat de Galway Oest. Kyne, membre del Fine Gael, havia acabat dimarts al matí per davant de la independent Connolly per sols 17 vots. El segon recompte va reduir la distància a sols 12 vots però va acabar augmentant altre cop a 17 vots (amb un total de 5 vots menys per cada candidat) en el recompte més llarg efectuat mai a Galway, un recompte fet a pas de tortuga amb representants dels dos partits implicats examinant cadascun dels vots.
El sistema electoral irlandès és de representació proporcional mitjançant un vot transferible individual. Això vol dir d’una banda que els diputats s’escullen en 43 circumscripcions cadascuna de les quals escull 3, 4 o 5 diputats en funció de la població que té.
L’especificitat del sistema està en l’aplicació del vot transferible personal. Per votar, el votant vota un candidat i després pot escollir una segona i una tercera opció de candidats en la mateixa butlleta de votació.
Quan la votació ha acabat, totes les urnes són portades a un centre per cada circumscripció. El recompte s’inicia a les 9 del matí del dia següent i les paperetes s’ordenen en munts de paperetes de vot per a cada candidat, traient els que son considerats nuls.
Quan els vots han estat comptats i ordenats, es calcula la quota, dividint el total de vots vàlids per un més que el nombre de llocs per cobrir. Per exemple, en una elecció de 4 places amb 50.000 vots emesos, 50.000 dividit per 4 més 1 (és a dir, 5) = 10.000. Aquesta és la quota de vots que han d’assolir els candidats.
Si un candidat rep més de la quota en qualsevol recompte, els vots excedents es transfereixen a la resta de candidats en proporció a les preferències disponibles (és a dir, la preferència al costat de cada vot per un candidat que no ha estat elegit o eliminat). Per exemple, si el candidat A rep 900 vots més que la quota en el primer recompte i en l’examen de tots els seus vots, es troba que el 30% d’aquests tenen les preferències disponibles per al candidat B, el llavors candidat B no aconsegueix el 30 % dels vots del candidat, el candidat B obté un 30% del superàvit, és a dir, 270 vots (30% de 900).
Quan un candidat sigui elegit en la segona o posteriors a comptar, només s’examinen els vots que el van portar per sobre la quota en la distribució d’excedents, és a dir, la parcel·la dels últims vots transferits al candidat electe.
Si dos o més candidats superen el contingent al mateix temps, en primer lloc es distribueix el superàvit més gran. La distribució d’un excedent està prohibida si no pot afectar el progrés del compte, ja sigui per l’elecció d’un candidat o per l’estalvi dels candidats a ser eliminats.
Els candidats poden demanar un recompte d’un compte particular o del compte sencer. Un recompte d’un compte particular, implica l’examen de tots els documents pertinents ja que s’han de comptar i moure tots els papers per corregir qualsevol error. Un recompte complet en general només es produeix cap al final del recompte de tot i consisteix en comprovar tots els vots tal com estan (sense moure qualsevol d’ells) per garantir que a cadascun se li atribueix el candidat correcte i que cada parcel·la de documents contenen el nombre correcte de papers. Els errors es detecten i quan la verificació s’ha completat, l’efecte acumulatiu de tots els errors s’analitzen. L’escrutador confirma els resultats a menys que un error significatiu (és a dir, una probabilitat de donar lloc a un candidat diferent de ser elegit o no inclòs) sigui cobert, en aquest cas els vots es compten de nou en el punt des del qual es va produir l’error.
Mentre Carter havia estat la cara nova del 1976, Ronald Reagan, candidat republicà a la nominació havia interpretat el paper d'"outsider" de Washington. Reagan, ex actor de Hollywood convertit en governador de Califòrnia el 1966, va fer un recorregut breu per la presidència el 1968, i gairebé va vèncer a Gerald Ford per la nominació republicana el 1976.l’Avui, l’Ara, El Punt, TV3, c33, el Temps, el Periòdico de Catalunya, el diari de Girona, el Segre, el 9Nou, el Regió 7, el Diari de Tarragona, l’Agència Catalana de Notícies, Vilaweb, Nació digital, el diari de Balears, el diari d'Andorra, la Malla, el 3 de Vuit, l’hora del garraf, l’Ebre digital, l’APPEC, l’ACPG, l’ACPC, el Sàpiens, Cuinar, Castells, el Cavall Fort, l’Enderrock, l’Avenç i desenes de diaris digitals, de revistes especialitzades, de canals de televisió locals i emissores de ràdio locals que des del seu inici o des de ja fa molts anys van triar la llengua pròpia del nostre país, el català, com la llengua vehicular dels seus mitjans amb la que es guanyen les garrofes dia a dia. Apostes
, en el seu dia, arriscades empresarialment però amb la il·lusió tant dels professionals com dels lectors de crear i consumir productes fets, pensats i escrits en llengua catalana.
Entrades
Comentaris
