Entre foc i brases

Sovint, tant difícil és fer marxar un tirà com triar-ne el substitut. Si per Hosnik Mubarak sembla que els dies estan comptats, no sembla que l’oposició estigui gaire unida a l’entorn d’un possible successor. Ahir, el-Baradei, premi Nobel de la Pau i aspirant nº 1 va decidir participar en la marxa que envaí el Caire durant tota la tarda. Hi ha algunes informacions que indicarien fins i tot  que els Germans Musulmans han  demanat a el-Baradei que inicii contactes amb Mubàrak per encarar la fi del règim. Però un cop Mubàrak sigui fora, que faran els Germans Musulmans? Egipte inicia una transició que s’albira lenta, amb un jutge anomenat exèrcit egipci i la possibilitat de que els Germans Musulmans, veritables aglutinadors dels opositors al règim assoleixin una clara victòria a les urnes.

I desprès? Sortir del foc d’un dictador per caure a les brases d’un estat fonamentalista islàmic no sembla la millor opció. Tot i que sols cal veure les imatges de AlJazeera per veure que no els costaría gaire acostumar-s’hi.

I mentrestant Obama continua presoner de la política internacional dels Estats Units, i el nobel de la pau de 2009  continua sense demanar que caigui el dictador.. paradoxes de la vida, i dels noruecs que trien els nobel....

Distracció dirigida

Darrerament estan agafant volada veritables professionals de la distracció. De la distracció tant a nivell polític com a nivell periodístic, d’allò que en català en diem cortines de fum. Comença a ser normal obrir un diari a l’atzar i trobar-hi en portada una d'aquelles notícies que a 1a vista no en donaries ni un duro però al cap de poques hores es converteix durant tota la setmana en un problema nacional tant greu que 8 dies després ja ningú recorda ni en parla mai més.

Comença a ser normal que un polític obri fronts polítics sobre temes que la ciutadania ni reclama ni li preocupa. I comença encara a ser més preocupant que la resta de polítics segueixin i entrin a drap en el joc en comptes de denunciar aquestes cortines.

Al principi aquest estil periodístic solia ser un recurs fàcil per omplir pàgines de diaris durant els mesos d’estiu. Tothom recorda la típica setmana de Juliol en que any rere any la Vanguardia ens omple de noticies sobre la brutícia de Barcelona i la inseguretat ciutadana. 
En el moment que el periodisme es posa al servei del polític de torn apareixen cortines de fum com la de la setmana passada sobre l'ordenança de civisme i la prohibició del nudisme. En un moment en que la notícia està en altres llocs: com saber qui serà el proper alcalde de Barcelona després de comprovar que cap dels possibles candidats té un veritable projecte de ciutat (i si el tenen, haurien de començar a afanyar-se a mostrar-lo), com saber que passarà amb les caixes catalanes o com entomarà el nou govern l’embat del conflicte autonòmic amb l’estat (Pujol fa cortines?), no es pot entendre que el gran debat sigui si els turistes poden anar sense samarreta pel Portal de l’Àngel.

És inadmissible que tothom, començant pels mitjans públics (Cuní, el gran venedor de fum) i acabant pels mitjans privats tot passant pels partits de l’oposició, contribueixin a les maniobres de distracció.

Els animals polítics ens hem de rebel·lar contra aquestes maniobres de distracció que sols pretenen amagar el que realment és important. Es comença per aquí, i s'acaba declarant una guerra...

Quines cortines de fum recordeu darrerament? Comentem-les?

P.S. La cortina de fum també és el nom d'un interessant bloc ple d'animals polítics...

Som animals polítics

Benvinguts al bloc dels animals polítics! I és que d’una manera o altra, tots som animals polítics en potència. Des dels que feinegen en això que n’anomenem la res pública fins als que ocupen les seves hores mortes comentant i/o criticant la política, els polítics i tot allò que preocupa al país. 

Els animals polítics solem discutir sobre les campanyes electorals, les nits electorals i els debats. Opinem de llibres, documentals o pel·lícules, però sobretot de vídeos, enquestes, entrevistes i sistemes electorals. Fins i tot ens mirem amb lupa els anuncis i els cartells així com escoltem atentament els grans discursos i sobretot els grans silencis i els gestos... ai, els gestos!

Tots acabem sent animals polítics en potència, de famílies i espècies diferents, però al cap i a la fi d’una raça d’animals que suen política pels quatre cantons.

I amb tot intentem, malgrat no aconseguir-ho sempre, no convertir-nos en uns polítics animals. 

En aquest bloc trobareu una mica de tot això, sempre sense oblidar l’actualitat, aquest estat temporal que tot ho complica i tot ho capgira. 
Ens llegim colla d’animals!