Discurs per ràdio pronunciat des del Palau de Buckingham a tota la nació, després de la declaració de guerra de la Gran Bretanya a l’Alemanya Nazi degut a la seva invasió de Polònia (3 de setembre de 1939)
En aquesta hora difícil, potser la més fatídica de la nostra història, vull fer arribar a les llars de tots els meus súbdits, tant en la pàtria com a ultramar, aquest missatge que els expresso a tots amb la mateixa emoció profunda que si creués la seva porta iels parlés personalment a cada un.
Per segona vegada en la vida de la majoria de nosaltres estem en guerra.Una i altra vegada hem tractat de trobar una sortida pacífica de les diferències, entre nosaltres i els que ara són els nostres enemics.Però ha estat en va.Ens han forçat a un conflicte.Hem estat cridats, amb els nostres aliats, per afrontar el repte d'un principi que, si hagués de prevaler, seria fatal per qualsevol ordre civilitzat en el món.
És el principi que permet a un Estat, la recerca egoista del poder, el fer cas omís dels tractats i les seves solemnes promeses i que consent l’ús de la força o l’amenaça de la força, contra la sobirania i la independència d’altres estats.
Aquest principi, despullat de la seva màscara, és sens dubte la simple doctrina primitiva que diu que la força és el dret, i si arribés a instaurar-se en tot el món, la llibertat del nostre propi país i de la totalitat de la Commonwealth de Nacions estaria en perill.Però molt més que això - els pobles del món serien sostinguts en l’esclavitud de la por, i totes les esperances de pau que ens forméssim i de seguretat de la justícia i la llibertat entre les nacions estarien acabats.
Aquesta és l’ultima qüestió que ens enfronta.Per tot el bé del que ens és estimat, i l’ordre i la pau mundial, és impensable que nosaltres ens neguem a complir aquest desafiament.
És per aquest alt objectiu que ara dic al meu poble a casa i als que estan a ultramar, perquè facin pròpia la nostra causa.Els demano que es mantinguin ferms, en calma i units en aquest temps de prova.La tasca serà difícil.
Poden haver-hi dies foscos per davant, i la guerra ja no es limitarà al camp de batalla. Però només podem fer el correcte, com veiem el just, i amb reverència comprometre la nostra causa a Déu.
Si tots i cada un ens mantenim fermament fidels a ella, llestos per a qualsevol servei o sacrifici que es pugui exigir, doncs, amb l’ajuda de Déu, prevaler.
John F. Kennedyva visitar Berlín Oestel26 de junyde1963. La visita volia mostrar el suport delsEstats Unitsals habitants de l’Alemanya de l’Oest, i sobretot als berlinesos. Berlín Oest era inserida als territoris comunistes en aquella època, i elmur de Berlínseparava la ciutat en dos. El discurs des del balcó de l’ajuntament deSchöneberg és considerat com un moment destacable de laguerra freda i va suposar un gran suport moral per als berlinesos de l'Oest, que temien una possible ocupació de l’Alemanya de l’Est.
Fa dos mil anys que es van dir les paraules “Civis Romanus sum”.Avui en el mon de la llibertat no hi ha major orgull que poder dir“Ich bin ein Berliner!!
Hi ha molta gent al món que realment no comprèn o diu que no entén quina és la gran diferència entre el món lliure i el món comunista.Digueu-los que vinguin a Berlín. N'hi ha alguns que diuen que el comunisme és el moviment del futur ... Digueu-los que vinguin a Berlín!!
N'hi ha alguns que diuen a Europa i a altres parts "nosaltres podem treballar amb els comunistes”...Digueu-los que vinguin a Berlín!
I n'hi ha uns pocs que diuen que és veritat que el comunisme és un sistema diabòlic però que permet un progrés econòmic ...Digueu-los que vinguin a Berlín! La llibertat té moltes dificultats i la democràcia no és perfecta.Però nosaltres no hem de posar un mur per mantenir el nostre poble, per evitar que ens abandonin.Vull dir, en nom dels meus ciutadans que viuen a moltes milles de distància a l’altra banda de l'Atlàntic, que malgrat la distància ells estan orgullosos del que han fet per vosaltres en la història dels darrers18 anys.
No conec una ciutat, cap poble, que hagi estat assetjat durant divuit anys i que viu amb la vitalitat, la força, l’esperança i la determinació de la ciutat de Berlín Occidental. El mur és la més òbvia i viva demostració del fracàs del sistema comunista, tothom pot veure que no tenim cap satisfacció per aquest fet, per a nosaltres, com ha dit l’alcalde, és una ofensa no només contra la història, sinó també unaofensa contra la humanitat, separant famílies, dividint marits i esposes i germans i germanes i dividint a la gent que vol viure unida.
Quina és la veritat d’aquesta ciutat d’Alemanya?La pau real a Europa mai pot estar assegurada mentre a un alemany de cada quatre se li nega l'elemental dret de ser un home lliure, i poder triar un camí lliure.
En divuit anys de pau i bona confiança, aquesta generació d'alemanys ha percebut el dret a ser lliure, incloent el dret a la unió de les seves famílies, a la unió de la seva nació en pau i bona voluntat amb tots els pobles. Vosaltres viviu en una defensada illa de llibertat, però la vostra vida és part d’allò més important.Permeteu-me preguntar-vos com jo concloc, elevant els vostres ulls per sobre dels perills d’avui i les esperances de demà, més enllà de la llibertat merament d’aquesta ciutat de Berlín i tots els pobles d’Alemanya avancen cap a la llibertat, més enllà del mural dia de la pau amb justícia, més enllà de vosaltres o nosaltres de tota la humanitat.
La llibertat és indivisible i quan un home és esclavitzat qui està lliure?Quan tots són lliures, ells poden mirar aquell dia, quan aquesta ciutat està reunida i aquest país i aquest gran continent d'Europa estigui en pau i esperança. Quan aquest dia finalment arribi i la gent del Berlín Occidental pugui tenir una moderada satisfacció en el fet que ells estan en la línia del front gairebé dues dècades. Tots els homes lliures, on sigui que ells visquin, són ciutadans de Berlín.I per tant, com a homes lliures, jo amb orgull dic aquestes paraules "Ich bin ein Berliner".
Les relacions internacionals son molt complexes. Els estira-i-arronsa entre governs per salvaguardar els interessos econòmics de cadascú fan que s’hagin de crear digue-n’hi aliances, digue-n’hi pactes amb la pinça al nas. Sols d’aquesta manera s’enten que un personatge com Gadafi porti més de 30 anys de dictador al capdavant de Libia i hagi pogut passejar-se per tot el mon, no sols sense cap mena de rebuig sinó rebut com un gran cap d’estat amb tots els honors i totes les seves reclamacions d’artista mundial del pop.
Les hemeroteques ens mostren que ningú ha fet cap lleig mai a Gadafi, i ara, que tots en reneguen, és bo recordar que alguns polítics, molt sovint es comporten com uns animals sense cap mena de complexes.
Fa uns dies parlàvem dels cartells electorals de l’any 1977 a Catalunya.
A Espanya aquell mateix any la cartellística no va variar gaire, i a excepció de la diferència en algunes sigles electorals, la composició dels cartells electorals seguí la mateixa tònica.
El passat desembre va tenir lloc el tradicional sopar organitzat pels periodistes acreditats al Congrés dels Diputats per entregar els premis als millors diputats de l'any. A part dels diversos premis i parlaments dels premiats, l'acte va acabar amb el tradicional speech del President del Congrés, el socialista José Bono. El discurs no té cap mena de desperdici. Algú s'atreveix a comptar els punyals que llança Bono? Animal Polític o polític animal?
La col·laboració d’avui és de l’Àstrid Alemany, consultora en comunicació política (web) i a qui també podeu seguir al twitter i al facebook. L’Àstrid ens demostra en el següent escrit, que això de la política ve de molt lluny i està feta per personatges que sovint ni ens haguéssim imaginat que existien.
Imagino que pels lectors d’aquest bloc és ben conegut que l’any 300 abans de Crist, Aristòtil va deixar per la posteritat la frase “L'home és un animal polític”. A partir d'aquesta afirmació aristotèlica, que en 0,3 segons em va oferir Google, (qui sinó?) vaig decidir posar-me a escriure aquest post.
Reflexionant de manera aristòtelica vaig preguntar-me si la dona podia ser també un animal polític?. La dona és un animal polític, i certament, amb valors i prioritats distintes a les de l’home.
Els lectors d’aquest post descobrireu la vida d’una dona, política, que va emprar totes les eines de l’estratègia i de la comunicació política per Governar durant més de 50 anys tot un país. Una dona que va governar en un temps en què, com passa avui, era molt improbable que tingués tant poder i el més complicat, que sabés mantenir-lo governant des dels valors femenins de la força i del poder.
Tanqueu els ulls i intenteu traslladar-vos al segle XI, Occitània, Barcelona, Tolosa, Narbona… Al-Andalus. Estem a l'Edat Mitjana, l'any 1000 i entrant en una nova època, la feudal. Guerres, sang, vassalla
tges, intrigues, costums, … i una dona, filla del Comte de Carcassona, Roger. Ermessenda neix a Occitània, el cor econòmic, cultural i espiritual d'Europa, i això sens dubte la fa culta i amb uns valors més avançats a la seva època. Es casa amb el Comte de Barcelona, Ramon Borrell, i es converteix en Comtessa de Barcelona, Girona i Osona.
Estic parlant d'Ermessenda de Carcassona.
En vida del seu marit no es va limitar a ser mera comparsa i saludar amb la maneta als seus admirats vassalls. Ermessenda de Carcassona va ser una política en la seva més àmplia concepció del terme. Només arribar a Barcelona es va guanyar l'admiració del poble perquè va reconstruir un país, Catalunya, devastat per les incursions d'Almansor. Una bona manera de crear-se una imatge positiva davant els seus súbdits. Va presidir Tribunals de Justícia, va participar activament en l’acció de govern i fins i tot va acompanyar al seu espòs en nombroses campanyes militars contra els sarraïns. Que la Reina es jugués el coll acompanyant a les tropes, era un acte de comunicació política en tota regla. El missatge era clar: la prioritat de la Corona i els ànims a les tropes.
Ramon Borrell, el seu marit, va morir sobtadament i li va cedir el poder. Gairebé per sorpresa es va trobar co-governant amb el seu fill Berenguer Ramon en un moment històric en el qual els Barons exigien més i més poder, una etapa dura on la força bruta era l'única garantia per conservar i exercir el poder.
Per tant, emprant la intel·ligència política, el primer que fa és nomenar a un experimentat militar, Roger de Toëny, el control del seu exèrcit. A més, no només el nomena, sinó que li promet la mà de la seva filla. Estratègia militar?. A partir d'aquí i conscient de les seves manques i forces, sorgeix Ermessenda de Carcassona com el millor exemple d’una dona animal política.
Utilitza al màxim els seus mecanismes de poder, en un època de guerres, treballa per mantenir la Pau social (objectiu primer del bon polític, molts dels d’avui en podrien aprendre): enllaços matrimonials, protecció al dret que l'empara, dicta lleis i presideix tribunals, envia ambaixadors a terres sarraïnes, cuida al màxim les seves relacions amb el Papa de Roma… portant la partida, sempre, al terreny que més afavoreix al país i als seus interessos. Pensa en col·lectiu, un dels altres valors del poder en femení.
Ermessenda era tota una estadista que cobria tots els flancs alhora de Governar un país. Un exemple d’això és que les primeres monedes d'or a Catalunya es van encunyar durant el seu regnat. Actuacions d’alt nivell econòmic, tu diràs.
El seu fill, Berenguer Ramon, va morir jove i no va arribar a disputar-li seriosament el poder. El va succeir el seu nét, Ramon Berenguer (poc creatius amb els noms els nostres avantpassats) i Ermessenda segueix governant el país.
Teníem el país reconstruït, mantenint la pau, l’economia en marxa i era el moment de gestionar les seves relacions amb l’església. Així va nomenar al seu germà Pere, Bisbe de Girona, i va promocionar al qui després seria una de les seves millors armes polítiques, l'Abat Oliba de Vic.
Per fer una bona campanya has de tenir el millor equip (frase amanida de la Comunicació política). Doncs Ermessanda no va ser menys: sempre es va envoltar de consellers savis i prudents: els prohoms Gombau de Besora, el primer senescal comtal Amat Elderic d'Orís, Bernat de Gurb, Guerau de Cabrera, Hug de Cervelló, Guillem de Muntanyola (o de Montcada), Guillem d'Oló, Bermon, vescomte de Cardona, i el jutge Ponç Bonfill Marc, … són alguns dels més prestigiosos personatges que Ermessenda va saber tenir sempre al seu costat.
Per acabar m'agradaria explicar-vos una de les històries de premsa rosa més comentades en festes populars, castells i perruqueries del s. XI, i de com, la nostra protagonista va gestionar un conflicte que va ser més polític que amorós.
El seu nét, Ramon Berenguer, envidua i Ermessenda li busca una altra dona, Blanca. Ramon viatja a Roma a buscar la dispensa papal. Com el viatge és llarg, s’atura a fer nit a Narbona i durant la seva estada s'enamora bojament de la dona del Comte de Tolosa, Almodis de la Marca. Una dona major que ell, amb quatre fills, que abandona al seu marit i fuig a Barcelona amb el Comte. Un escàndol per a uns i la gran història d'amor del sXI a Europa, per a uns altres.
El Papa els excomunica i els dóna raons als nobles perquè posin en dubte el poder del Rei i el seu. El més normal en aquesta època era que el Rei, qui tallava el bacallà, preparés un exèrcit, s’endeutés, i portés al país a la guerra i a la misèria. Ermessenda va aconseguir amb una encertada estratègia basada en la pura diplomàcia, que el Papa els perdonés.
També va ser Aristòtil el pare d'una altra frase cèlebre “la política és pràctica no teoria”. Ermessenda de Carcassona va morir l’any 1058 deixant el seu llinatge en el poder i passant a la història com una dona que va ser més soldat i jutge, que una princesa.
Tot un animal polític, sens dubte.
Vull agraïr els consells que dos homes savis m’han donat per escriure aquest post: l’Eurodiputat, Oriol Junqueras, i el músic, Ricardo Rabella.
El post que teníem preparat per avui l’hem deixat aparcat. En el seu lloc hem començat a escriure sobre el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià però ho hem hagut de deixar per que sols ens sortien un reguitzell d’insults i records a les mares de certs polítics animals. O sigui que al final ho hem deixat en un vídeo i unes frases manllevades dels grans
T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense. Ovidi Montllor
No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu. V.A.Estellés
Comunicar és necesari, fer-ho bé és imprescindible. Ho estem veient aquests dies. En Quico Homs intentant explicar a la premsa la funció dels anticiclons sobre els 80 Km/h (clar que en aquest cas, les incoherencies i les possibles incongruències dels actes dels polítics no fan que la feina del comunicador sigui gens fàcil) en seria un bon exemple.
Ahir va debutar el nou secretari de premsa del govern dels Estats Units, Jay Carner. Possiblement, enfrontar-se a la premsa política de Washington sigui una de les feines més difícils del món, i més encara quan el teu antecessor deixa el llistó alt. Carner no és nou a la casa que diguem, ha actuat fins ara com a comunicador del VP Biden, per tant se li suposa una mà dreta prou important de cara a aguantar les embestides de la premsa. Ara bé, la cara d'espantat que feia ahir Carner, ho diu tot...
Clar que davant de totes aquestes feres, qualsevol no s'espanta!
Mentrestant Gibbs torna a Chicago a preparar la campanya d'Obama per la reelecció de les presidencials del 2012. Fins i tot ha traspassat al seu successor el seu compte de Twitter @pressSec, tot i que a hores d'ara encara han de canviar les dades!
Evolucionen els cartells electorals a Catalunya? Més enllà de la notable millora en la impressió gràfica i les noves eines de disseny que faciliten enormement la feina, els cartells electorals son un calc any rere any, elecció rere elecció. El 1977 en les primeres eleccions al Congrés dels Diputats de Madrid els primers cartells que s'encartellaren a Catalunya tenien aquesta pinta:
Desprès del gran post d'ahir de l'Aleix Cuberes sobre Robert Kennedy, avui una petita mostra del que son capaços dos altres animals polítics per excel·lència. La parella Clinton/Gore que de 1992 al 2000 van portar les regnes dels Estats Units. "Read my lips" i "Up/down" ja són un clàssic de la comunicació política global.
"Llegeix els meus llavis: no més impostos" és la famosa frase (escrita per la redactora de discursos de Bush, Peggy Noonan) que el llavors candidat presidencial George HW Bush va dir a la Convenció Nacional Republicana de 1988. El compromís i l’impacte de no gravar al poble nord-americà va fonamentar la campanya electoral de Bush de 1988 i el va portar a la presidència.
Una vegada president, Bush va pujar els impostos per intentar reduir el dèficit del pressupost nacional (de fet, Bush va haver d’apujar-los per a que el Senat i la Cambra sota control demòcrata li aprovessin el pressupost de 1990).Aquest canvi provocà una gran controvèrsia a l'ala més conservadora del Partit Republicà i va provocar que a la campanya electoral presidencial de 1992, Pat Buchanan i Bill Clinton fessin servir la cita com a prova de la poca confiança de Bush; fet que contribuí a la pèrdua de la reelecció presidencial de Bush.
A continuació podeu llegir la col·laboració d'Aleix Cuberes al bloc dels animals polítics sobre la figura de Robert Francis Kennedy. Si voleu saber més de l'Aleix, podeu llegir el seu bloc o seguir-lo a Twitter o Facebook. Un veritable estudiós dels animals polítics com podreu comprovar a continuació:
Poques persones tenen l'essència, innata o adquirida, per créixer i superar-se a elles mateixes en els episodis més adversos de la pròpia existència, encara n'hi ha menys que estiguin capacitades per agafar el relleu històric de la torxa del lideratge d'un país i fer-lo avançar cap a un futur somiat.
Ja no atribuïm als grans lideratges polítics, qualitats com el valor de l'esforç; ideals en els que deixar-se la pell o una història de superació i de lluita. La grisor i la mediocritat ocupen massa sovint les cadires de l’elit política dels nostres dies. La ciutadania accepta resignada que aquelles persones que s'autoproclamen "escollides" per dirigir els destins i les voluntats comunes de les respectives pàtries, no son de fiar i el seu mèrit no passar de venir "recomanats" per l'establishment d'un aparell polític "feudal" o mitjançant un seguit d'interessos que tenen poc a veure amb la "voluntat de servir als altres".
El presidents nord-americans Clinton i Obama; els presidents Lula i Dilma a Brasil; o el cas paradigmàtic de Nelson Mandela son algunes de les honroses excepcions. Però sembla que poc a poc la flama es va apagant. Les noves generacions ens trobem, cada cop, més orfes de referents i de lideratges polítics. No podem evitar mirar endarrere i fixar la mirada en la família Kennedy per trobar un lideratge inspirador.
No pretenc aquí fer cap elogi ni un cant reverencial al clan familiar; però si crec rellevant destacar els valors i les circumstàncies que fan d'aquesta família un grup especial en el context que ens ocupa. Si apropem més el zoom podem exemplificar el paradigma familiar, no amb l'eterna figura presidencial d'en JFK, sinó en la personalitat i el caràcter del germà immediatament més petit, RFK: figura sense la qual la mística presidencial d'en JFK no s’hagués produït.
La psicologia del personatge és atractiva:
- de complexió esquifida, acostumat a enfrontar-se a contextos hostils i adversos des de ben petit: un pare extremadament sever i exigent que esperava i exigia el millor dels seus fills en tots els aspectes vitals; alhora que inculcava a tota la família un sentiment d'orgull i de pertinença de grup ("junts us podeu enfrontar a tot"), de manera permanent; uns germans molt més forts i corpulents que ell que sovint l’utilitzaven com l'ase dels cops; un estudiant que no donava la talla en els esports ni a l'institut, ni a la universitat;
- l’origen cristià els convertia de facto en persones "non grates" i sovint eren rebutjats a la majoria de cercles i entitats socials, culturals i educatives de l'època. La vida política de la família Kennedy sempre ha anat lligada a l'estigma social que representava ser acusats de "candidats del Vaticà". És just reconèixer que l'origen religiós de la família es va viure, com vam viure el debat sobre el color de la pell d'un determinat candidat presidencial d'ençà el 2006 (recordeu allò de: "Amèrica està preparada per tenir un president negre o una presidenta?").
Per això RFK va simpatitzar sempre amb els amics jueus, els comunistes, els negres, els moviments d'alliberament colonial i normalment amb tots aquells col·lectius minoritaris amb veus emmordassades. L'efecte reflex del mirall era omnipresent.
- la vida acomodada i financerament solventada de la família els "feia" a ulls de la resta, aliens a la quotidianitat real de la majoria dels seus amics; i de retruc va fer que, de ben petits, tots els membres de la família, participessin activament en associacions i organitzacions benèfiques d'ajut social a les persones més vulnerables i fràgils de la societat.
- una altra constant de la família fou l'obligació de sortir de casa i viatjar per conèixer el món i les múltiples realitats del planeta i l'interès per l'organització de les diferents comunitats i la relació amb la seva gent. Europa, América- Llatina, la zona de l'Àsia-Pacífic... eren àrees que els membres de la família Kennedy coneixien bé.
Per tant podem concloure fàcilment que en RFK, vivia una doble lluita permanent en el seu dia a dia: una d'interna i una altra d'externa. Aquesta darrera li va fer créixer un instint absolut i implacable de protecció de la seva gent. Això és clau per explicar el contingut més polític del personatge.
Poques personalitats polítiques tenen l'experiència de viure en primera persona el ser al darrera i al davant del focus públic i de l'escrutini de l'opinió pública en un període de temps tan breu.
Persona lleial; a l'ombra; el confident més íntim del candidat; la persona que el coneixia millor; el seu director de campanya; el seu alter ego; la seva ma dreta; el seu ideòleg; aquella persona que protegia el candidat com si es tractés del seu "guardaespatlles" vital i polític; la persona que li garantia seguretat; la persona que amb una mirada, un gest o una paraula podia transmetre que el seu, delicat, estat de salut l'impossibilitava de seguir una reunió, un esdeveniment, un acte, un Meeting, una compareixença pública...; la persona que entenia les seves pors i els seus somnis...
Tot allò que políticament no podia el President, ho executava a l'ombra el germà petit, per exemple: la confiança teixida entre Martin Luther King Jr. i els Kennedy es va bastir durant molt de temps; els Kennedy defensaven la causa "negra"; però no es podien deixar arrossegar pel tempo de l'organització dels drets civils, tot i això van ser els qui van mobilitzar tot l'escut de protecció i van donar camp per córrer als activistes del sud, a les universitats i a les diferents esferes socials.
No hi havia ningú més adient que RFK per ser el director de campanya del seu germà per a l'escó del Senat per Massachussets; ni el que dirigís l'operatiu per guanyar les primàries presidencials del Partit Demòcrata el 1960. Aquestes campanyes ja donen les claus de futur i dels components de l'estil "Kennedy" alhora de fer campanyes, però també alhora de governar des de la Casa Blanca:
- anirien a tots els districtes i estats, especialment aquells que no els eren favorables i on els adversaris hi tenien majoria còmoda; donarien la cara i farien escoltar la seva veu sense cap mena de complex; sense demanar perdó per existir i ser; emprarien tots els recursos existents i inventats per combatre l'opinió majoritària que els identificava com a "escolanets Papals a la Casa Blanca"; ells foren dels primers a professionalitzar els relacions públiques d'una campanya electoral; no es deixarien atemorir per ningú.
- es preocuparien d'aquelles persones oblidades, excloses del sistema i víctimes de la injustícia social; (serien dels pocs que ho farien). Ells eren uns privilegiats en poder formar part d'una família acomodada i sense impediments materials; el seu compromís amb els més fràgils de la societat era un "manament" ètic i moral. Renunciarien als seus sous públics i treballarien per què el màxim d'infants tinguessin unes condicions similars a les seves.
- Eren humans i no ho sabien tot, malgrat la seva formació educativa. Tot i això s'envoltarien de les veus més experimentades i privilegiades del món professional i acadèmic de l'època: historiadors, economistes, diplomàtics, mestres, metges, científics i investigadors, intel·lectuals, personalitats de la cultura d'Europa i d'arreu... reunirien el talent, el coneixement i la creativitat dels millors per preparar-se bé i mirar d'anticipar-se als reptes del futur. S'havien de preparar i comptarien amb els millors si tenien opció de governar.
- Relacionat amb l'anterior: serà un comú denominador que els respectius equips i col·laboradors estaran format, no per aquelles veus que cantessin les seves excel·lències i riguessin els seus acudits, sinó aquelles persones que posessin en evidència la limitació dels seus arguments i de retruc els poguessin ajudar a fer-los més invencibles.
- una campanya electoral requeria valentia, que no tremolessin les cames i sobretot disciplina militar: l'experiència vital del tàndem de germans és present en tots els moments electorals.
Aquests son alguns dels pilars bàsics, situació financera i la influència paterna a banda, que expliquen la construcció d'una gran coalició de voluntats que fou capaç de plantar cara als grans bosses que controlaven els designis i les voluntats del Partit Demòcrata de l'època i que veia als Kennedy com una amenaça seriosa al seu estabilshment. Tot i les trampes d'una banda i d'una altra, els Kennedy van guanyar els vots necessaris de les delegacions, en una Convenció digna d'estraperlistes de pel·lícula, i van aconseguir la nominació presidencial el 1960.
Mai abans cap senador, en la seva primera legislatura, havia aconseguit una "proesa" d'aquesta magnitud. Aquella nit els dos germans, sota l'atenta mirada del Pare, es van mirar amb el respectiu somriure característic. S'havia guanyat una guerra, però no la batalla final.
Després van venir les presidencials contra un Nixon. D'aquesta campanya està gairebé tot dit i explicat. Un cop guanyades les eleccions s'obrien tots els fronts possibles:
- la transició: els briefings de seguretat nacional, amb especial atenció a les relacions amb el bloc comunista, la situació a Cuba i a Indoxina; així com el nomenament del llocs claus de la nova administració; RFK era sempre el darrer filtre i el vistiplau a tots els llocs més sensibles, estratègics i polítics. El cabinet comptava explícitament amb el seu ok.
- el seu pare li va aconsellar al President electe, que en vindre moments i crisis difícils, necessitaria algú de la seva sang i màxima confiança per fer front a la CIA, al FBI, els "falcons" del Ministeri de Defensa i del Departament d'Estat així com la Junta de Caps Militars. La fallida invasió de Cuba orquestrada per la CIA, i la crisi dels míssils cubans (1962)) en serien exemples més que coneguts. En RFK seria nomenat Attorney General, l'equivalent a una figura a mig camí entre el Ministre de Justícia i el Fiscal General del sistema espanyol. Seria convidat permanent a les reunions del NSC (National Security Council).
- En RFK també s'encarregaria de les relacions amb l'FBI, dirigit per una enemic declarat de la família Kennedy: J. Edgar Hoover i que tenia sota sospita tot el moviment de drets civils; emparava segons quines activitats del KKK i inclús practicava escoltes als edificis governamentals de l'administració Kennedy.
- RFK era una veu omnipresent en política exterior i les relacions amb el bloc soviètic (Crisi de Berlin 1961, Indoxina...) i les relacions fluïdes i franques amb els seus interlocutors Krushev i Gromiko, entre d'altres dirigents comunistes, passaven per les mans d'en RFK com a persona imprescindible, en moments de màxima tensió i de crisis.
- RFK va liderar les investigacions sobre activitats corruptes i d'abús de poder dels sindicats (Teamsters) així com el seu pols amb la màfia (Hoffa). Van certificar la seva fama de contundent, implacable i de treball fins a l'extenuació. Hi ha qui defensa que en aquest episodi, RFK va jugar molt hàbilment aquesta carta per distanciar-se del seu passat amb col·laborant amb l'equip del Senador McCarthy i la seva particular "caça de bruixes" de sospitosos "comunistes".
- el moviment imparable dels drets civils i la fi del sistema de segregació liderat per Martin Luther King Jr. era el tema més sensible per a l'opinió pública nord-americana de l'època. L'oficina d'en RFK era el conducte segur i directe entre el pastor i la Casa Blanca. Entesa i l'abisme de ruptura van ser els elements que van marcar una relació amb més coincidències que discrepàncies. En RFK era qui alliberava de les presons activistes dels drets civils, els protegia i fins i tot vigilava per la seva integritat i seguretat.
Els seus discursos, com els del President JFK, están tallats per un patró molt similar: oratòria brillant, propera i sentida; sempre cercant la unitat enfront la divisió social; sempre confiant en el futur i en superar els reptes i els obstacles; amb recursos de llenguatge molt comuns. La ma d'en Ted Sorensen (al cel sigui, escrivint discursos, faltaria més!) era magistral i molt llarga. Son una font d'imprescindible consulta per qualsevol persona que es dediqui al món de l'speech-writing.
Un exemple: RFK anuncia l'assassintat de Martin Luther King Jr.:
En aquest discurs incorpora una cita d'Èsquil que deia així:
"In our sleep, pain which cannot forget falls drop by drop upon the heart until, in our own despair, against our will, comes wisdom through the awful grace of God."
Després de la tragèdia de Dallas (novembre de 1963) agafa el lideratge moral de la família, i sembla retirar-se als quarters d'hivern amb molta dignitat i parlant en tot moment del "dolor i de tancar ferides".
En plena convenció demòcrata per proclamar Lydon B. Johnson com a candidat demòcrata per a les presidencials de 1964, i després de 22 minuts d'aplaudiments RFK va llegir un fragment d'un poema que li havia facilitat Jackie. Deia així:
"When he shall die
Take him and cut him out in little stars
and he will make the face of heaven so fine
that all the world will be in love with the night
and pay no worship to the garish sun"
Tot i que va matisant les seves postures ideològiques amb el -ja- President Johnson, nou mesos després de l'assassinat abandona l'administració desmarcant-se sobretot de la política respecte la lluita contra la pobresa, els drets civils i la política exterior: amb la guerra del Vietnam com a gran teló de fons.
Acaba aquí la fase d'ideòleg, de cervell, d'estratega, de "guardaespatlles" del President, la persona lleial per excel·lència, la falca necessària perquè el Pentàgon, els serveis secrets i el Departament d'Estat convertissin la presidència Kennedy en una titella, i apareix en escena un altre RFK, desconegut fins aleshores: el líder, el Candidat, ha tornat en plena forma, el personatge principal, que agafa el relleu històric i ideològic del President màrtir, del qual ell n'és responsable coautor des dels inicis. Primer cap a l'escó del Senat per Nova York, i després amb la lluita per la nominació presidencial demòcrata per a les eleccions de 1968.
Continua la estela programàtica, política i ideològica del seu germà: se centra en la lluita contra l'exclusió i la pobresa; és la seva aposta guanyadora. Diferents eleccions primàries el fan passar d'una perspectiva de derrota certa a opcions reals de guanyar la nominació. Havien assassinat el President JFK, però no havien aconseguit que les persones oblidessin els seus somnis... Fins que la tragèdia torna a escarmentar a la família aquest cop a l'Hotel Ambassador.
És curiós com la història ha tractat aquesta família. El President Obama això ho sap, n'és hereu privilegiat.
Per acabar, una foto val més que mil paraules: en el trajecte ferroviari que traslladava el cos d'en RFK, des de California fins a Nova York, persones anònimes s'acostaven a les estacions per on passava el tren, per simple curiositat o per retre un homenatge personal a la figura assassinada. El poder d'aquesta foto no es pot explicar en paraules: l'homenatge més sentit i solemne d'una família "d'oblidats" que plorava la pèrdua d'una de les persones més significades que combatia la misèria, l'exclusió social; que visitava les zones més denigrades, esclavitzades i pobres d'Amèrica, portant la seva esperança per un millor demà per ells i els seus fills.
Han passat dècades i encara avui continuem buscant lideratges preparats i valents, que com els de la família Kennedy, creguin en un futur millor per la nostra gent. No ens donem per vençuts, sabem que cada cop és més difícil però confiem i treballarem per trobar-los.
13 de Maig de 1940. Tres dies abans la Werhmacht, l’exèrcit alemany, havia iniciat la Batalla de França que 15 dies després acabaria amb l’annexionament de França a l’Imperi nazi. Churchill havia estat nomenat nou Primer Ministre del Regne Unit la nit del 11 de Maig, després de la dimissió de Chamberlain, i en 24 hores havia format un govern de concentració amb la presència de Laboristes i Liberals. En la compareixença del nou Primer Ministre davant la cambra dels Comuns el dia 13, Churchill havia d’unir el poble britànic per portar-lo a la guerra davant l’invasor nazi.
“Hem de recordar que estem en les fases preliminars d’una de les grans batalles de la història, que nosaltres estem actuant en molts punts de Noruega i Holanda, que estem preparats a la Mediterrània, que la batalla aèria és contínua i que molts preparatius s’han de feraquí i a l’exterior.En aquesta crisi, espero que pugui personar-se’m si no m’estenc molt al dirigir-me a la Cambra avui.Espero que qualsevol dels meus amics i col·legues, o antics companys, que estan preocupats per la reconstrucció política, es faran càrrec, i plenament, de la manca total de cerimonial amb la qual ha estat necessari actuar.Jo diria a la Cambra, com vaig dir a tots els que s'han incorporat a aquest Govern: «No tinc res més que oferir que sang, esforç, llàgrimes i suor». Tenim davant nostre una prova de la més penosa natura.Tenim davant nostre molts, molts, llargs mesos de combat i patiment.Em pregunteu: Quina és la nostra política?.Us ho diré: Fer la guerra per mar, per terra i per aire, amb tota la nostra potència i amb tota la força que Déu ens pugui donar, fer la guerra contra una tirania monstruosa, mai superada en el fosc i lamentable catàleg de crims humans.Aquesta és la nostra política. Em pregunteu, ¿Quina és la nostra aspiració ".Puc respondre amb una paraula: Victòria, victòria a qualsevol preu, victòria malgrat tot el terror, victòria per llarg i dur que pugui ser el seu camí, perquè, sense victòria, no hi ha supervivència.Tingueu això per cert, no hi haurà supervivència per a tot allò que l'Imperi Britànic ha defensat, no hi haurà supervivència per a l'estímul i l'impuls de totes les generacions, perquè la humanitat avanci cap al seu objectiu.Però jo assumeixo la meva tasca amb ànim i esperança. Estic segur que no es tolerarà que la nostra causa es malmeti enmig dels homes.En aquest temps em sento autoritzat per reclamar l'ajuda de totes les persones i dir: «Veniu, doncs, i anem junts endavant amb les nostres forces unides.”
Per cert, per què sovint es retallen parts de frases que desprès passen a la història? Per fer-les més auditivament atractives? A ningú li ha sobtat la paraula 'esforç' a la frase més coneguda del text? De fet, la frase no és de Churchill sinó de Theodor Roosevelt en l’època en que era subsecretari de Marina, el 1897.
"A Irlanda, s’anomenen pluja seca les gotes d’aigua que s’evaporen abans d’arribar a calar. A penes és perceptible. Sents que et toca i desapareix sense deixar rastre. En això consisteix la mediació.”
Aquest és el documental dirigit per Gorka Eskiau i emès pel programa de TV3 "Sense Ficció". Un documental sobre la mediació internacional duta a terme a Sud-Àfrica i Irlanda del Nord, i la seva translació al conflicte basc. Un gran reportatge que entrevista a mediadors i polítics reconeguts com Alec Reid, Brian Currin, Alec Good, Roelf Meyer, William de Klerk, John Hume, Robinson o Jonathan Powell.
El reportatge desmitifica la idea estesa de que els mediadors han de ser neutrals i no decantar-se per cap opció gràcies al genial exemple Meyers-Currin, alhora que demostra una vegada més (com van deixar clar els representants dels dos partits polítics espanyols majoritaris) que el principal problema en la mediació internacional és que el govern espanyol no els reconeix com a interlocutors.
L'anunci de Daisy Girl està considerat com el primer anunci de campanya negativa a televisió, un punt d'inflexió important en la història de la publicitat política.
El títol oficial de l'anunci era Peace, Little Girl (The Daisy Spot) i durava 60 segons. Es va emetre per primer i últim cop a la cadena de televisióNBCen els blocs comercials del programa "Monday Night at the Movies", el 7 de Setembre de1964 a les 21:50h. El programa va tenir una audiència de 40 milions d'espectadors.
L'anunci fou fet i ideat per l'equip de campanya de l'aleshores PresidentLyndon B. Johnsonque s'enfrontava al candidat delPartit Republicà,Barry Goldwater. A l'spot, es reforça mitjançant la por escènica, l'intent d'associar la imatge del candidat Goldswater amb la d'una persona nerviosa, capaç de prémer el botó nuclear a les primeres de canvi, amb totes les conseqüències catastròfiques que aquesta pulsió crearia. Un missatge clar, simple i que tothom va entendre sense necessitat de noms ni imatges, que jugava amb la utilització morbosa de la figura d'una nena i la mort, l'horror i la destrucció que suposa una guerra nuclear.
L’anunci s’emmarcava en la situació política de la guerra freda.Pocs anys abans, el President Kennedy s'havia hagut d'enfrontar a la crisi dels míssils de Cuba, i la idea d'associar al senador Goldwater a un incident nuclear no era gens descabellada, ja que el senadorhavia defensat amb anterioritat que els comandaments de l'OTAN havien de tenir la facultat d'utilitzar armes nuclears tàctiques en casos d'emergència (fins i tot havia recolzat la possibilitat d'usar armes atòmiques al Vietnam).
La idea de l'spot fou de Tony Schwartz deDoyle Dane Bernbach(DDB), tot i que l'autoria del concepte visual de l'anunci encara està en disputa. Les immediates queixes dels republicans al comitè electoral i la posterior retirada de l'anunci per part dels demòcrates crearen els efectes contraris que desitjava el GOP, un impacte mediàtic al voltant de l'anunci, la idea de que Goldswater no podia ser un president capaç i una publicitat gratuïta molt elevada.
Podeu llegir més sobre com es va crear aquest anunci aquí i aquí.
Nota1: Per als amants dels Simpsons, a l'episodi 137 es parodia l'anunci dela Daisyambla Maggie Simpson.
Entrades
