Divorci a Malta: Referèndum

Aquest dissabte 28 es celebrarà a Malta, un referèndum gairebé inaudit. Malta, l’únic país europeu on el divorci encara no és legal, demanarà als seus ciutadans si estan d’acord en permetre el divorci desprès de 4 anys de separació marital.

Fa unes setmanes, el Parlament Maltès va decidir en una ajustada votació de 36-33, aprovar la celebració d’aquest referèndum que acabarà, si acaba guanyant la opció el ‘Sí’, en una llei inspirada en la llei irlandesa sobre el divorci. A Malta, els referèndums no són vinculants, i malgrat els resultat que s’obtingui, s’haurà d’esperar a que el Parlament legisli sobre aquest important aspecte social.

En general, els membres del partit del govern actual s’oposen a la llei, mentre que els de l’oposició hi són bastant favorables. Tot i això s’aprovà la celebració d’un referèndum per tal que la societat es decidís per majoria. El divorci està introduïnt a Malta una profunda divisió social degut a la gran implantació catòlica que manté el petit país del mediterrani.

Les darreres enquestes pronostiquen una victòria ajustada del ‘Sí’ amb un 58%, però aquests resultats varien setmana rera setmana, arribant fins i tot a haver-hi resultats contraposats segons si els mitjans demanen pel divorci complert o pel divorci desprès de 4 anys.

Malgrat tot, la pregunta en concret que es sotmetrà a votació serà: “Està d’acord amb la introducció de l’opció del divorci en el cas d’una parella casada que ha estat separada o ha estat vivint separada durant almenys 4 anys, i on no hi ha esperança raonable de reconciliació entre els cònjuges, on el manteniment adequat està garantit i els nens estan protegits?”

Malta té actualment una població de 406.000 persones, de les quals 315.000 tenen dret a vot (una mica més que l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramanet junts)

M'anuncio o ataco?

Avui us proposem 2 tipus d’anuncis ben diferents. D’una part un anunci a favor d’un candidat que es ven ell mateix, com és el del candidat republicà Ron Johnson que s’enfrontava al Senador Feingold a Wisconsin.

De l’altra un anunci de campanya negativa. En la cursa del Senat a Califòrnia, s’enfrontaven la Senadora Boxer contra la nova icona liberal dels republicans, la multimilionària i CEO de Hewlett Packard, Carly Fiorina.

Qui creieu que va guanyar en cada cas?

Guerra permesa

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides del passat divendres va aprovar una resolució que permet l'ús de totes les mesures necessàries, inclosa la imposició d'una zona d'exclusió aèria, per prevenir nous atacs i la pèrdua de vides innocents a Líbia, on el règim de Muammar al-Gaddafi ha dut a terme una ofensiva militar contra els ciutadans que busquen la seva sortida del poder.La votació sobre la resolució 1973 ha aprovat, amb els vots a favor de deu dels seus membres, cinc abstencions, entre les quals hi ha les de Rússia, la Xina i Alemanya i cap en contra, la resolució que obre la porta a l'aplicació d'una zona d'exclusió aèria sobre Líbia. Els Estats Units finalment han votat a favor de la mesura promoguda per França, el Regne Unit i el Líban. A més, la resolució proposa la congelació dels actius de la petroliera estatal i del banc central pels seus vincles amb el règim de Moammar al-Gaddafi
Una zona d'exclusió és un espai aeri en el qual està prohibit el trànsit d’avions, helicòpters, globus i dirigibles. Aquest tipus de zones s'imposen com a mesures de seguretat, o bé per motius militars o bé per esdeveniments especials. Són especialment conegudes la zona d'exclusió aèria imposada durant la Guerra de Bòsnia (Operació Deny Flight) i les zones imposades a Iraq després de la segona Guerra del Golf el 1991 (Operació Northern Watch al nord del país i Operació Southern Watch al sud).A efectes pràctics, la imposició d'una exclusió aèria suposa un intens control i per tant un estat de guerra contra el país on s'intervé.

Hirohito: Discurs de la derrota

Sovint ens emmirallem en els grans discursos que comporten grans victòries i ens oblidem d'aquells personatges que en moments molt crítics, han de donar la cara davant tothom. L'Emperador Hirohito ho va haver de fer el 15 d'agost de 1945 quan va acceptar l'Acta de Rendició del Japó per donar per acabada la 2a Guerra Mundial.

"Jo, l’Emperador, després de reflexionar profundament sobre la situació mundial i l'estat actual de l’imperi Japonès, he decidit adoptar com a solució a aquesta situació el recurs a una mesura extraordinària. Amb la intenció de comunicar-vos-la em dirigeixo a vosaltres, els meus bons i lleials súbdits.

He ordenat al Govern de l’imperi que comuniqui als països dels EUA., Gran Bretanya, Xina i Rússia l’acceptació de la seva Declaració Conjunta.

Ara bé, aconseguir la pau i el benestar dels súbdits japonesos i gaudir de la mútua prosperitat i felicitat amb totes les nacions ha estat la solemne obligació que em van llegar, com a model a seguir, els avantpassats imperials i de la qual no he pretès apartar , portant-la sempre present en el meu cor.

Per tant, encara que al principi es declarés la guerra als dos països dels EUA i Gran Bretanya, la veritable raó va ser el sincer desig d’assegurar la autoconservació de l’imperi i la seguretat de l'Àsia Oriental, sense ser en cap cas la meva intenció, el interferir en la sobirania d’altres nacions ni la invasió expansiva d’altres territoris.

No obstant això, la guerra ja té quatre anys de durada. I tot i que els generals i soldats de l’exèrcit de terra i marina han lluitat en cada lloc valentament, els funcionaris han treballat en els seus llocs fent tots els esforços possibles i tots els habitants han servit amb devota dedicació, posant com estava a les seves mans , la trajectòria de la guerra no ha evolucionat necessàriament en benefici del Japó i la situació internacional tampoc ens ha estat avantatjosa. A més, l’enemic ha llançat una nova i cruel bomba, que ha matat a molts ciutadans innocents i la capacitat de perjudici és realment incalculable. Per això, si continuem aquesta situació la guerra al final no només suposarà l’aniquilació de la nació japonesa sinó també , la destrucció total de la pròpia civilització humana. I si això fos així, com podria protegir als meus súbdits, els meus fills, i com podria demanar el perdó davant els sagrats esperits dels meus avantpassats imperials. Aquesta és la raó per la que he fet al govern de l'Imperi acceptar la Declaració Conjunta de les Potències.

Em sento obligat a expressar el meu més profund sentiment de pesar amb les nacions aliades que han col·laborat permanentment juntament amb l'Imperi Japonès per a l’emancipació d'Àsia Oriental. Així mateix, pensar en aquells dels meus súbdits que han mort en el camp de batalla, així com en aquells que van donar la seva vida ocupant els seus llocs de treball, complint amb el seu deure, o aquells que van ser víctimes d’una mort desafortunada i en les seves famílies destrossades és un patiment present en el meu cor nit i dia. De la mateixa manera, el benestar dels ferits i de les víctimes de la guerra, d’aquells que han perdut les seves llars i els seus mitjans de vida constitueix l’objecte de la meva més profunda preocupació.

Sóc conscient que els sacrificis i sofriments que haurà de suportar l'Imperi a partir d’ara són, sens dubte, d’una magnitud indescriptible. I comprenc bé el sentiment de mortificació de tots vosaltres, els meus súbdits. No obstant això, d’acord amb els dictats del temps i la destinació vull, encara suportant el insuportable i patint el insofrible, obrir un camí cap a la pau duradora per a totes les generacions futures.

Confirmo la vostra lleialtat en defensar l’estructura de l'Imperi i em sento unit a vosaltres, els meus bons i lleials súbdits. Per això, us exigeixo que eviteu qualsevol explosió d’emocions que puguin desencadenar complicacions innecessàries, o enfrontaments que poguessin desunir-nos, causant desordre i conduint-vos per un camí equivocat que faria al món perdre la confiança en vosaltres.

Continueu endavant com una sola família, de generació en generació, confiant fermament en la immortalitat del Japó diví, conscients del pes de les responsabilitats i del llarg camí que us queda per davant. Dediqueu tots els vostres esforços per a la construcció del futur. Mantingueu fidels a una ferma moral, assegurances del vostre propòsit, i treballeu dur aprofitant al màxim les vostres virtuts sense retarda de la línia de progrés del món.

Poseu en pràctica, segons el que he dit, la meva voluntat.”

Eliminar la successió?

Una de les promeses electorals de CiU a les darreres eleccions va ser la eliminació del controvertit impost de successions. La setmana passada, el portaveu in pectore del govern de la Generalitat, Duran i Lleida, va anunciar que aquesta supressió serà efectiva abans de 3 setmanes. deixant de banda les opinions d’uns i altres partits de l’arc parlamentari, caldria que ens fèssim 2 preguntes:

1 - Qui paga actualment aquest impost?

Segons les dades de la mateixa Generalitat de Catalunya, el 95,3% del total dels contribuents declaren herències inferiors a 275.000€ i poc més d’un 1% declaren més d’1 milió d’€.

A partir de la reforma aprovada l’any 2010 i que va entrar en vigor el passat 1 de gener, el 94% dels contribuents han quedat fora de l’aplicació de l’impost de successions. El 99% dels cónjuges, el 97% dels fills i nets majors de 21 anys, el 98% dels nets i fills menors de 21 anys i el 61% de la resta d’hereus ja no paguen l’impost.

La mateixa Generalitat posa aquests exemples: Per una herència entre cónjuges d’1 Milió d’€, abans es pagaven 102.000€ i ara es paga 0. Per una herència de 1.300.000€ abans es pagaven 188.000€ i ara s’en paguen 14.500€.

Per una herència entre pares i fills de 750.000€, abans es pagaven 43.000€ i ara es paga 0. Per una herència d’1 Milió d’€ abans es pagaven 102.000€ i ara s’en paguen 10.000€.

2 – És necessària l’eliminació de l’impost?

Doncs tenint en compte que segons els números sols el paguen menys del 6% de la població, sols aquells amb una herència molt quantiosa, i els temps de crisis i retallades que la mateixa generalitat ha de passar i aplicar, no val la pena.

Segons diverses fonts, la recaptació anual d’aquest impost voreja els 400 Milions d’€. Què es pot fer amb 400 Milions d’€? Les opcions són múltiples i si no que ho preguntin a Educació o Sanitat per posar uns exemples.

Cal deixar de banda aquests ingressos sols per fer contents als amics de Duran i Lleida? No ho creiem!

Els anuncis de l'Ike

El 1952 no existia cap precedent en l’ús d’anuncis de publicitat a la televisió pel que fa a les eleccions presidencials. 4 anys abans, el governador Dewey havia trobat indigne fer campanya per la TV i en aquell moment de 1952, els principals estratgues de campanya preferien utilitzar espais de 30 minuts per a transmetre discursos de campanya. Eisenhower va ser dels primers a utilitzar anuncis d’entre 20 i 60 segons amb una campanya pionera anomenada “Eisenhower, respostes pels Estats Units”. Estaven convençuts que aquests tipus d’anuncis, inserits abans i desprès dels programes de televisió més populars, arribarien a molta més gent i amb un cost molt més baix que els discursos de mitja hora.

En cadascun dels anuncis de 20 segons, Ike responia la pregunta d’un ciutadà comú. Els ciutadans foren tots grabats mirant cap amunt, com si es dirigissin a un heroi, i Eisenhower responia mitjançant la lectura de llargues cartolines (estil teleprompter). Els anuncis es grabaren per donar la imatge d’un Eisenhower en contacte amb la gent i centrant-se en tres qüestions que semrpe surtien a les enquestes: la Guerra de Corea, la corrupció al govern i l’alt cost de la vida. En un sol dia, es varen grabar 40 anuncis diferents als estudis de Nova York.

La idea fou del publicitari Rosser Reeves

Barnils

Ahir va fer 10 anys que ens va deixar el Mestre Barnils. Els animals no volíem deixar de recordar-lo i fer-li el nostre petit homenatge.

Chomsky (7/12(1992)

Mitja hora abans de l'hora ja no es podia entrar a la sala d'actes de l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona, i els qui tenien la convicció que, a les conferències, no hi va ningú i que Noam Chomsky tenia una vergonyosa poca premsa entre nosaltres, ens en vam haver de tornar a casa a veure el Milan, en comptes d'assistir a la seva conferència sobre "Creació i cultura a la fi del segle XX".

La notícia, doncs, és de les que compensen tot un trimestre de sòcio-olímpica vulgaritat, de convergent marraneria -és a dir, tossuderia-, de resignació obrera: Noam Chomsky fa el ple en una conferència, i Noam Chomsky resulta més que conegut, resulta realment valorat.

A uns quants, Noam Chomsky ens va salvar la vida durant uns anys fastigosos, els Anys dels Porcs, els anys dels Nous Mandarins: els anys, primers 70 a primers 80, que per tenir dret a dir alguna cosa o bé havies de ser franquista apuntat a la democràcia o marxista apuntat a la mateixa democràcia: aquella mena de democràcia, avui vigent en els textos legals, que ha facilitat les co-digestions, en bella germanor, d'ex-partidaris confessos de la dictadura franquista i d'ex-partidaris convictes de la dictadura comunista -dels que ara ocupen encara, i en bella germanor, els llocs de poder heretats directament de la dictadura per la via, igualment directa, de la democràcia a l'espanyola-. Per entendre'ns: dels qui han seguit el mateix procés que la seva idola, el rei d'Espanya: nomenat hereu del tron, i del Règim, pel dictador sense possibilitat de triar entre monarquia i república; i legalitzat impunement i indirecta per eleccions democràtiques que donaven per suposat un axioma, que allò ja està bé com està: Juan Carlos el Pacificador i la Modèlica Transició.

Ambdós fenòmens, model a seguir, i ho asseguren sense cap sentit del ridícul, per a països comunistes i dictadures tercermundistes en cerca de tercera via.

I d'haver arribat tan amunt, en diuen haver arribat a Europa. Són impermeables, aquests espanyols.

Chomsky va ser, i és, un activista polític a la manera d'Albert Einstein: a 27 anys va saltar a la primera línia dels científics amb la seva "anàlisi transformacional", teoria del llenguatge que va revolucionar els estudis del ram i per extensió els del pensament en general; la revolució del pensament per ell propiciada s'ha comparat amb la dels racionalistes, lliurepensadors i il·lustrats del segle XVIII. Unes teories científiques que han posat a l'abast Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Salvador Oliva, Joan Argente.

En canvi, els seus escrits polítics no ens els ha posat a l'abast ningú: ni El poder nord-americà i els nous mandarins, ni En guerra amb Àsia, ni Desactivant la democràcia. Potser perquè Chomsky, a diferència del que ha estat obligat aquí en aquests anys, no ha estat, no ja ni capellà, sinó ni tan sols seminarista de cap metafísica: ni de dretes ni -i que ens disculpin els d'esquerres per la precisió- de cap metafísica d'esquerres.

No ha estat, Chomsky, un home de miracles, i com que en temps de la guerra del Vietnam no es va creure els nous mandarins, per força tampoc no havia d'agradar als nous mandarins del postfranquisme. Per això no ens l'han posat a l'abast. I si, malgrat aquesta ocultació, les seves conferències d'aquests dies a Barcelona, Girona i Bellaterra han estat un èxit, aleshores és que no tot és perdut, i que tot és per fer, i que hi ha gent disposada a fer-ho.