l'Animal polític d'Àstrid Alemany: Ermessenda de Carcassona

La col·laboració d’avui és de l’Àstrid Alemany, consultora en comunicació política (web) i a qui també podeu seguir al twitter i al facebook. L’Àstrid ens demostra en el següent escrit, que això de la política ve de molt lluny i està feta per personatges que sovint ni ens haguéssim imaginat que existien.

Imagino que pels lectors d’aquest bloc és ben conegut que l’any 300 abans de Crist, Aristòtil va deixar per la posteritat la frase “L'home és un animal polític”. A partir d'aquesta afirmació aristotèlica, que en 0,3 segons em va oferir Google, (qui sinó?) vaig decidir posar-me a escriure aquest post.

Reflexionant de manera aristòtelica vaig preguntar-me si la dona podia ser també un animal polític?. La dona és un animal polític, i certament, amb valors i prioritats distintes a les de l’home.

Els lectors d’aquest post descobrireu la vida d’una dona, política, que va emprar totes les eines de l’estratègia i de la comunicació política per Governar durant més de 50 anys tot un país. Una dona que va governar en un temps en què, com passa avui, era molt improbable que tingués tant poder i el més complicat, que sabés mantenir-lo governant des dels valors femenins de la força i del poder.

Tanqueu els ulls i intenteu traslladar-vos al segle XI, Occitània, Barcelona, Tolosa, Narbona… Al-Andalus. Estem a l'Edat Mitjana, l'any 1000 i entrant en una nova època, la feudal. Guerres, sang, vassalla

tges, intrigues, costums, … i una dona, filla del Comte de Carcassona, Roger. Ermessenda neix a Occitània, el cor econòmic, cultural i espiritual d'Europa, i això sens dubte la fa culta i amb uns valors més avançats a la seva època. Es casa amb el Comte de Barcelona, Ramon Borrell, i es converteix en Comtessa de Barcelona, Girona i Osona.

Estic parlant d'Ermessenda de Carcassona.

En vida del seu marit no es va limitar a ser mera comparsa i saludar amb la maneta als seus admirats vassalls. Ermessenda de Carcassona va ser una política en la seva més àmplia concepció del terme. Només arribar a Barcelona es va guanyar l'admiració del poble perquè va reconstruir un país, Catalunya, devastat per les incursions d'Almansor. Una bona manera de crear-se una imatge positiva davant els seus súbdits. Va presidir Tribunals de Justícia, va participar activament en l’acció de govern i fins i tot va acompanyar al seu espòs en nombroses campanyes militars contra els sarraïns. Que la Reina es jugués el coll acompanyant a les tropes, era un acte de comunicació política en tota regla. El missatge era clar: la prioritat de la Corona i els ànims a les tropes.

Ramon Borrell, el seu marit, va morir sobtadament i li va cedir el poder. Gairebé per sorpresa es va trobar co-governant amb el seu fill Berenguer Ramon en un moment històric en el qual els Barons exigien més i més poder, una etapa dura on la força bruta era l'única garantia per conservar i exercir el poder.

Per tant, emprant la intel·ligència política, el primer que fa és nomenar a un experimentat militar, Roger de Toëny, el control del seu exèrcit. A més, no només el nomena, sinó que li promet la mà de la seva filla. Estratègia militar?. A partir d'aquí i conscient de les seves manques i forces, sorgeix Ermessenda de Carcassona com el millor exemple d’una dona animal política.

Utilitza al màxim els seus mecanismes de poder, en un època de guerres, treballa per mantenir la Pau social (objectiu primer del bon polític, molts dels d’avui en podrien aprendre): enllaços matrimonials, protecció al dret que l'empara, dicta lleis i presideix tribunals, envia ambaixadors a terres sarraïnes, cuida al màxim les seves relacions amb el Papa de Roma… portant la partida, sempre, al terreny que més afavoreix al país i als seus interessos. Pensa en col·lectiu, un dels altres valors del poder en femení.

Ermessenda era tota una estadista que cobria tots els flancs alhora de Governar un país. Un exemple d’això és que les primeres monedes d'or a Catalunya es van encunyar durant el seu regnat. Actuacions d’alt nivell econòmic, tu diràs.

El seu fill, Berenguer Ramon, va morir jove i no va arribar a disputar-li seriosament el poder. El va succeir el seu nét, Ramon Berenguer (poc creatius amb els noms els nostres avantpassats) i Ermessenda segueix governant el país.

Teníem el país reconstruït, mantenint la pau, l’economia en marxa i era el moment de gestionar les seves relacions amb l’església. Així va nomenar al seu germà Pere, Bisbe de Girona, i va promocionar al qui després seria una de les seves millors armes polítiques, l'Abat Oliba de Vic.

Per fer una bona campanya has de tenir el millor equip (frase amanida de la Comunicació política). Doncs Ermessanda no va ser menys: sempre es va envoltar de consellers savis i prudents: els prohoms Gombau de Besora, el primer senescal comtal Amat Elderic d'Orís, Bernat de Gurb, Guerau de Cabrera, Hug de Cervelló, Guillem de Muntanyola (o de Montcada), Guillem d'Oló, Bermon, vescomte de Cardona, i el jutge Ponç Bonfill Marc, … són alguns dels més prestigiosos personatges que Ermessenda va saber tenir sempre al seu costat.

Per acabar m'agradaria explicar-vos una de les històries de premsa rosa més comentades en festes populars, castells i perruqueries del s. XI, i de com, la nostra protagonista va gestionar un conflicte que va ser més polític que amorós.

El seu nét, Ramon Berenguer, envidua i Ermessenda li busca una altra dona, Blanca. Ramon viatja a Roma a buscar la dispensa papal. Com el viatge és llarg, s’atura a fer nit a Narbona i durant la seva estada s'enamora bojament de la dona del Comte de Tolosa, Almodis de la Marca. Una dona major que ell, amb quatre fills, que abandona al seu marit i fuig a Barcelona amb el Comte. Un escàndol per a uns i la gran història d'amor del sXI a Europa, per a uns altres.

El Papa els excomunica i els dóna raons als nobles perquè posin en dubte el poder del Rei i el seu. El més normal en aquesta època era que el Rei, qui tallava el bacallà, preparés un exèrcit, s’endeutés, i portés al país a la guerra i a la misèria. Ermessenda va aconseguir amb una encertada estratègia basada en la pura diplomàcia, que el Papa els perdonés.

També va ser Aristòtil el pare d'una altra frase cèlebre “la política és pràctica no teoria”. Ermessenda de Carcassona va morir l’any 1058 deixant el seu llinatge en el poder i passant a la història com una dona que va ser més soldat i jutge, que una princesa.

Tot un animal polític, sens dubte.

Vull agraïr els consells que dos homes savis m’han donat per escriure aquest post: l’Eurodiputat, Oriol Junqueras, i el músic, Ricardo Rabella.