L'animal polític de Francesca Parodi: Sebastián Piñera

Avui, la convidada al bloc dels animals és Francesca Parodi, que ens escriu sobre Sebastián Piñera. La podeu seguir a Twitter, a facebook o veure un dels seus projectes sobre vídeos de campanyes electorals

A la recerca de la seva identitat

No ho ha tingut gens fàcil, sens dubte. L’actual president xilè, Sebastián Piñera, que ja porta un any a la presidència, ha hagut de fer front a moltes situacions que l’allunyaven del seu programa de govern, programa que, segurament, descansa en algun calaix del Palau de la Moneda en mode stand-by. Sebastián Piñera, reconegut empresari, va guanyar les eleccions el gener de 2010 –cosa que va significar la derrota de la ja desgastada coalició de centre esquerra que havia governat el país durant els 20 anys posteriors a la fi de la dictadura– amb una promesa: quan acabés el seu mandat, Xile seria un país desenvolupat. Dotze dies abans d’assumir el poder un terratrèmol va acabar amb les seves aspiracions de desenvolupament per a Xile.

Abans de Piñera, i des que va recuperar la seva democràcia el 1990, Xile ha tingut 4 presidents. Cadascun d’ells va aconseguir impregnar una imatge, un segell personal, un posicionament a la ment dels xilens. Aquesta imatge la van construir a través del seu treball polític i d’una comunicació coherent dins la seva obra de govern, sense oblidar, per descomptat, els seus atributs personals. No em detindré en cadascun d’ells però sí parlaré de la imatge de Michelle Bachelet, que és fonamental per a entendre la bicefàlia de l’actual president Piñera.

Michelle Bachelet, filla d’un militar assassinat i torturada durant la dictadura, tenia un relat perfecte. Era una dona que havia patit la duresa de la dictadura en primera persona, que havia viscut a l’exili, que havia estudiat medicina en la seva faceta d’ajudar els ciutadans i que, a més a més, tenia una reconeguda i valorada trajectòria política. Era una dona propera, una dona normal, una política allunyada del concepte tradicional que tenim dels polítics. En definitiva, aquella persona en qui es pot confiar. Durant els seus quatre anys de legislatura Bachelet va tenir clar quin era el seu valor afegit i el va saber explotar. Era propera i empàtica. Un relat perfecte i una comunicació coherent amb aquest relat van fer que, dia a dia, la seva aprovació anés augmentant fins a tal punt que quan va acabar la seva legislatura el 84% dels xilens la valorava positivament. Va ser paradoxal que la presidenta millor avaluada des de l’inici de la democràcia fos qui entregués el poder al centre dreta després que el seu candidat perdés, en la segona volta, contra Piñera. Aquest fet confirma que la imatge no es pot traspassar ni canviar per vots. Bachelet era una líder però una líder diferent, més semblant a una mare que a una presidenta tradicional.

Piñera no és Bachelet. No té la seva història i entre els seus atributs personals no hi figuren ni ser una persona propera ni empàtica. És conegut per la seva exitosa carrera empresarial, que l’han convertit en un dels homes més influents d’Amèrica Llatina. Juntament amb la seva dedicació empresarial, sempre ha estat vinculat a la política, per la qual cosa abans de convertir-se en president el seu nom no passava desapercebut en la ment dels xilens, que el veien com un exitós empresari, eficient però llunyà, intocable per una persona del carrer i amb poques possibilitats de posar-se a la pell dels altres. I és aquí on comença el problema, en aquesta necessitat d’humanitzar-lo i que generi confiança, valor tan necessari en qualsevol polític. En definitiva, es tractava de fer-lo més proper als ciutadans, valor que Bachelet controlava perfectament.

Piñera va complir un any com a president el passat 11 de març i les enquestes reflecteixen que actualment la seva imatge no té gaire bona salut. Els seus nivells d’aprovació han caigut sistemàticament mes a mes, a excepció d’un peak que es va produir amb el rescat dels 33 miners de la mina San José i que el va fer aconseguir un 63% de valoracions positives, fet que no va saber rendibilitzar més enllà del fet en si, segurament perquè, després d’haver convertit una tragèdia en una gesta, reafirmava per sobre de qualsevol altra cosa el valor que els xilens ja atribuïen a la seva persona: l’eficiència.

Durant aquest any de govern ens trobem amb dos Sebastián Piñera a nivell d’imatge, dos que podrien ser complementaris però que, segons indiquen les enquestes, no ho està aconseguint. Aturem-nos en les dues imatges que projecta el president.

Sebastián Piñera, el president eficaç

Sebastián Piñera no és un gran orador, té dificultats per imprimir emocions als seus discursos, té tics facials que dificulten la seva expressivitat per comunicar les seves idees. No obstant això, quan parla, ja sigui als mitjans de comunicació o en discursos, sap mantenir la disciplina del missatge i ho fa amb convenciment, amb seguretat, tot i que sempre amb un llenguatge més aviat tècnic i carregat de cites. Sap col·locar el missatge i els titulars, però no emociona ni il·lusiona. És un president institucional, amb uns moviments corporals rígids, que reflecteix un lideratge eficaç, el d’una persona resolutiva.

Sebastián Piñera, el president “proper”

Tot just després d’arribar a la Moneda i amb la reconstrucció de les zones devastades pel terratrèmol com a principal objectiu en la seva agenda, l’equip de comunicació del govern va impulsar una acció de gran encert des del punt de vista comunicatiu. Un simple símbol carregat d’un missatge clar, demostrant així un dels punts bàsics de la comunicació: a més de ser-ho, cal semblar-ho. Va implantar el que avui dia es coneix com a “parcas rojas”, que significa que qualsevol membre del govern que anés a visitar obres de terreny, és a dir, fora de les oficines ministerials i parlamentàries, havia de portat aquestes parques, cosa que reflecteix que és un govern en constant activitat i que està present en les zones que més atenció requereixen. Un govern 24/7, un govern que no s’atura. Fins aquí, tot bé.

Va ser en aquesta faceta on Piñera va veure l’oportunitat de donar una altra imatge, la imatge que tant se li resistia i que tant desitjava: ser el president proper. I va fer tot el possible per aconseguir-ho.

Amb aquest objectiu en ment, el president xilè va fer grans esforços per parlar de tu a tu amb els ciutadans, per omplir d’emocions les seves intervencions, fent constants referències a Déu en els seus discursos –degut a la gran quantitat de creients que té el país–, i no ha dubtat inclús a emocionar-se davant de les càmeres. No obstant això, les enquestes reflecteixen que queda poc espontani i més aviat autoimposat, cosa que fa encara més evident la seva falta d’empatia. Tothom sap que les emocions que es repeteixen constantment perden credibilitat. En aquest aspecte estic convençuda que menys és més. A tot això podem sumar una sobreexposició, especialment pel que fa al tema dels miners, on la proximitat/empatia està lluny d’aconseguir-se pel sol fet d’estar davant de la càmera nit i dia. És millor tenir menys temps d’exposició, però de millor qualitat. En definitiva, aquesta faceta de “parca roja” li ha restat credibilitat i potser l’ha allunyat encara més de la ciutadania, a diferència dels altres membres de govern, que han aconseguit gestionar aquesta imatge més informal d’una manera més espontània.

Sebastián Piñera va ser escollit pels ciutadans, entre altres coses, per ser una persona eficient, no per ser una persona propera. La proximitat és un valor que s’ha d’anar treballant a poc a poc i segurament en quatre anys no ho aconseguirà. Potser la solució és que continuï reforçant aquell valor pel qual els xilens el van votar, i que es vagi humanitzant i apropant paulatinament als ciutadans al costat de la seva dona, persona que sí és considerada com a propera. Potser la solució passa, en definitiva, per no obsessionar-se en aconseguir una qualitat que, al cap i a la fi, cap altre president a excepció de Bachelet va tenir.